Seleccionar página

Qué t’ha semblat el llibre?

Si vols rebre resposta escriu el teu nom i e-mail dins del missatge.

 

Conversa amb l’autor  

Mira el vídeo de la conversa entre l’autor de la novel·la, Albert Trullàs, i el periodista Marc Codina, el dia de la presentació de llibre.

Independentment de la qualitat d’una obra, sempre hi ha una història darrere la història que s’explica. I, personalment, sempre m’han agradat aquesta mena de detalls. Així que he decidit compartir-ne alguns, pels més “xafarders”. D’això tracta el que ve a continuació. (Si no has llegit el llibre encara, millor no seguir!)

L’epíleg

I començo pel final.

Durant la major part de la creació de l’obra aquesta va tenir un epíleg associat, que finalment va ser descartat de l’obra per indicació d’un professional. A mi sempre em va saber greu no poder-lo incloure, així que l’incloc ara a continuació. És a dir, això és el que seguia inicialment la darrera plana del llibre:

Epíleg

   Amb la mà a l’escorça del majestuós avet, el gegant pèl-roig mira la cabana: enmig de l’enclotada clariana, arrecerada pels vessants frondosos de vegetació que l’envolten, la xemeneia fumeja i la roba estesa oneja damunt el fil. El musell del cavall li amanyaga l’esquena, perquè no s’aturi, o perquè deixi anar la brida, per baixar fins a l’estable, a menjar palla, ara que ja són tan a prop. El tronc, ample com quatre homes, empetiteix la figura del caçador, que clavat davant del cavall escolta com l’oreig de la taigà arrossega la remor de les veus dins la cabana.

    La primera nit l’havia passada en un estable abandonat; cobert sota la palla, tremolós, havia menjat el pa i l’aigua que duia al farcell, i havia esperat. A trenc d’alba ja caminava per la taigà, i va caminar fins al capvespre, fins arribar a una de les barraques de caça. Glaçat, va encendre l’estufa i tan bon punt els branquillons van començar a cremar hi va tirar la roba tacada; mentre s’escalfava la petita cabana, va baixar al rierol i es va raspallar el cos amb aigua gelada. A la barraca es va canviar, va beure té calent i va menjar tires de carn adobada. Prop del ferro roent de l’estufa, assegut al petit jaç, embolcallat amb una manta, va agafar el tros d’escorça que havia recollit al bosc, i amb el ganivet agafat ben ferm, amarat per la llibertat i el silenci de la nit salvatge, hi va fer un gravat.
   Abans de l’albada ja caminava, i al migdia va arribar al poble. El marit de la botiguera havia guardat el trineu, amb les provisions i el fusell, al magatzem, i el vell cavall, a l’estable; els hi van tornar sense fer cap pregunta, contents que finalment no l’haguessin agafat.

    La Nàdia surt al porxo i agafa una peça de roba estesa, al seu darrere, la petita Tània la segueix agafant-li les faldilles. Amagat entre els arbres, el palmell del caçador frega l’escorça de l’avet; el sol de tarda s’estén com un vel per tota la clariana. Mare i filla entren a la cabana.
   Serguei es treu el sarró del coll i el penja a la sella, tustant fraternalment la crinera de la bèstia. Un esquirol camuflat a les alçades els mira des d’una de les branques. Davant del cavall, agafant-lo per la brida, Serguei travessa el llindar espès del bosc, i apareix al pradell ras i descobert.
   Encalmada pels milers d’avets que la resguarden, la remor de les veus és més nítida a la clariana. La figura del cepat caçador pèl-roig camina damunt l’herba, mirant les ombres que es belluguen dins la porta de la cabana, quan el vell cavall, content de tornar a casa, estira el coll i desfà el silenci de la taigà amb un llarg i càndid renill.

 

***

 

Curiositats

Els noms 

  • El nom Fiódor és tribut a l’escriptor Fiódor Dostoiesvki.
  • El nom Serguei és tribut al compositor Serguei Rakhmàninov.

Inspiració 

Les pel·lícules de Michael Haneke, el cineasta austríac. El que més m’atreia era parar-me en algun moment límit de la vida d’una persona, aturar-lo, posar-hi la lupa i explorar-ne el món interior, i, veure si, en aquest cas jo, era capaç de fer-lo versemblant i a la vegada de generar emoció al lector. La idea era parar-se en el silenci, i explorar-lo.

Tema de l’obra

Cadascú en pot trobar el seu; per mi, des de la seva conceptualització fou la lluita entre la part racional i la part emocional, és a dir, el dilema etern entre el cap i el cor d’una persona. Entre el que vol fer, el que creu que hauria de fer i el que fa. La  idea era crear un personatge més racional (Fiódor) i un de més visceral (Serguei) i veure com dos personatges antagònics, però ambdós atractius i empàtics des del punt de vista del lector (aquí rau en bona part l’element dramàtic), evolucionaven en un mateix conflicte.  

I el lector, què?

La idea era que aquest conflicte es traslladés al lector en forma de preguntes de l’estil: qui prefereixo que sobrevisqui, o que faria jo en una situació similar, o espero que es salvin els dos, etc.

La gran por

Que un cop Fiódor és mort el lector no volgués seguir llegint. Per tal que això no succeís, hi va haver força èmfasis perquè s’entengués la interpretació de la situació per part de Serguei, i que a aquella alçada del llibre hagués generat ja prou empatia com per, tot i el desinflament que suposa que es mori un personatge principal, voler seguir llegint: “s’estimés” prou Serguei.

El gran repte

Un cop Serguei és sol a la cel·la, sense res i sense ningú, fer córrer l’acció es va fer força complicat perquè precisament no n’hi ha d’acció. Mantenir la tensió del lector en aquell tram del llibre va acabar sent el gran repte. D’altra banda, en una novel·la psicològica, aquesta era la gran motivació.  

Les retallades

El llibre era inicialment força més llarg i força més lent. Sí, encara més, bastant més! Les retallades van ser inevitables per poder mantenir certa tensió en el relat, tot i que particularment sempre em va costar eliminar aquestes parts, que si bé eren certament feixugues, eren plenes d’elements psicològics.

El final des del principi

Quan vaig començar a escriure l’obra no sabia si sobreviurien els dos personatges, o si només un, o cap. El propi desenvolupament de l’obra va acabar que fos com ha estat.

Alguna preferència?

Jo, essent més racional com en Fiódor, preferia que sobrevisqués Serguei. Suposo que sóc un romàntic.

Present, per què?

L’obra està escrita en present, fet que fa que costi una mica més d’entrar-hi ja que habitualment les novel·les s’escriuen en passat. Ara bé, al ser una novel·la psicològica, de pocs personatges, en un espai de temps i un espai físic tan reduïts, vaig creure que utilitzar el present creava fins i tot un pèl més d’angoixa, d’incomoditat, i per tant, d’estar vivint el que estaven vivint els personatges com si estigués passant en aquell precís moment. Tot i que no hi té pràcticament res a veure, aquesta decisió va sorgir inspirada en el moviment cinematogràfic avantguardista Dogma 95, el qual instava als directors de cinema a buscar el realisme per damunt d’altres objectius, és a dir, a produir sense la utilització d’efectes especials, bandes sonores, trucs, filtres, etc. Però vaja, la relació s’aguanta amb pinces.

El títol

L’obra s’anomenava “Fiódor i Serguei”, però ja un cop acabada em van recomanar canviar-lo perquè no era comercial, així que es va passar a dir “La terra del silenci”, però just abans d’editar-lo em vaig adonar que havia sortit un llibre publicat feia poc amb aquest mateix títol, i doncs, finalment es va optar per “Terra de silenci”.

Silenci, el personatge

El silenci és present dins l’obra de diferents formes:

  • La gran part del què succeeix a l’obra es fruit de pensaments, records, interpretacions, remordiments o elucubracions. Fins al punt que la manca de diàleg entre ambdós presoners genera un distanciament total que els aboca a una gran confusió letal.
  •  L’opacitat de les maniobres de l’exèrcit.
  •  La por entre els veïns.
  •  La solitud de Serguei quan és a la tundra.
  •  El silenci de la llunyania, d’un espai remot i poc poblat.
  • El silenci de la neu i el gel.

El silenci no és un silenci buit, sinó un silenci ple de significats.

Temps

La primera frase de l’obra la vaig escriure el maig del 2007. En veure les dificultats que tenia vaig decidir començar al mateix temps els estudis de filologia, i amb els anys vaig anar compaginant els semestres d’estudi amb el treball en l’obra. Al final vaig acabar ambdues aventures el juny del 2017. És a dir, que Fiódor i Serguei em van acompanyar durant deu anys.

Banda sonora

Essencial en el meu cas per generar un vincle emocional amb la història, aquest llibre ha estat escrit escoltant de fons insaciablement els àlbums “9” i “O” del cantant irlandès Damien Rice. Associant una música determinada a una història em va permetre que independentment del temps que fes no pogués treballar en el text, al posar la melodia i començar el procés d’escriptura o reescriptura em fos més fàcil tornar a l’estat emocional de l’obra. Això sí, la única regla va ser no escoltar cap d’aquestes cançons fora del procés d’escriptura per tal de mantenir-ne l’efecte evocador.

Esporàdicament també vaig tenir períodes servint-me de les evocacions dels concerts per piano número 2 i número 3 de Serguei Rakhmàninov.

I, durant la preparació de l’edició, el tema recurrent ha estat Flamenco Sketches de l’àlbum Kind Of Blue de Miles Davis.  

Litúrgia

Per mi escriure no és una cosa natural, ben al contrari, en línies generals representa un gran esforç. Com també ho és mantenir-se dins la lògica emocional de l’obra, dels personatges, en cada situació. Així doncs, abans de posar-me a escriure normalment seguia una petita rutina de 15-20 minuts durant la qual procurava espolsar-me de sobre els temes del dia a dia. Rentar-se la cara, fer estiraments, canviar-se de roba, són petits exemples, ara bé, el que no fallava mai era que abans de cada de sessió d’escriptura, mentre col·locava el ratolí, netejava el teclat, o deixava el diccionari a la taula, de fons sentia la cançó Not Dark Yet de Bob Dylan, ja que per mi ha estat sempre una cançó catalitzadora emocional vers un estat molt més receptiu/creatiu.  

Altres

  • Tant la història de l’home al llac glaçat que té les cames menjades fins a sota el genoll, com la del noi nadiu que neix mut i es diu que torna de la terra del silenci, com el fet d’extirpar el fetge de la muller de l’Amrilkan, així com d’altres anècdotes de l’estil, són extretes de contes populars de poblacions esquimals.
  • Alguns dels passatges referents a la vida a la taigà són inspirats dels films del aventurer francès Nicolas Vanier. 
  • El record d’en Serguei sobre el noiets que se’n riuen d’ell per travessar amb els peus nuus un camp d’espines està inspirat en un fet real (del meu avi).

 

L’autor

Albert Trullàs Capell (Manresa, 1977). Enginyer tècnic forestal i llicenciat en filologia. Amant dels viatges i de les llengües, sempre m’ha agradat voltar pel món i créixer a través de les experiències vitals. Itàlia, Dinamarca o Canadà són alguns dels països en els quals he residit, sempre amb la companyia del cinema, la música i la lectura. Des de fa dotze anys em dedico a la coordinació de projectes de traducció.

Un llibre: La muntanya màgica (1924) (Thomas Mann)
Una pel·lícula: Lawrence d’Aràbia (1962) (David Lean)
Un àlbum: Highway 61 Revisited (1965) (Bob Dylan)

Una estrofa:
Ring the bells that still can ring 
Forget your perfect offering 
There is a crack, a crack in everything 
That’s how the light gets in.
L. Cohen

 

Gràcies.